The Waterboys han convertit el Roig Arena de València en el seu pub ideal este dijous, davant més de 4.000 persones. La banda britànica va oferir un recital de quasi tres hores, fusionant folk irlandés, èpica celta, country i rock clàssic. Este va ser l'únic concert del grup a Espanya enguany, transformat en una gran festa col·lectiva ballable i amb una notable dosi de nostàlgia.
Liderats per l’incombustible Mike Scott, de 67 anys, el grup va tornar a una de les seues parades habituals. València s’ha consolidat com una parada freqüent en les seues gires per l'Estat, i el públic ho va saber, esperant un viatge pel seu repertori més emblemàtic, que la banda va correspondre amb una sessió intensa i molt celebrada.
El recital es va centrar en la revisió del seu icònic disc ‘Fisherman’s blues’, publicat en 1988. Este treball, que va obtenir èxit de crítica i públic, s'ha convertit en una font inesgotable de cintes amb centenars de cançons, versions i preses alternatives gravades durant quatre anys de residència de Scott i la banda a Irlanda. Eixa estada va fondre el grup en una explosió creativa, i el concert de València va buscar reconnectar amb aquell esperit, marcat per la natura, les tradicions cèltiques i una barreja de devoció popular i festa.
Part del material inèdit d'eixa època s'ha anat publicant en els últims anys, el més recent condensat en el triple disc ‘Atlantic rain’. D'este treball va sonar ‘Come back to Galway’, amb tota l'èpica celta i el violí de Steve Wickham. Wickham, col·laborador clau de Mike Scott, va ser fonamental en esta festa folk on van confluir tradicions, paisatges, llegendes i molta gresca.
El repertori va revisitar peces de l'etapa de ‘Fisherman’s blues’ i ‘Room to roam’, com ‘We will not be lovers’, ‘Strange boat’, el ‘Sweet thing’ de Van Morrison, ‘When will we be married?’, ‘How long will I love you’, ‘The Raggle Taggle Gypsy’ o ‘The stolen child’. També van incloure èxits dels seus inicis com ‘A girl called Johnny’, la seua etapa èpica amb ‘The whole of the Moon’, ‘Don’t bang the drum’ o l’himne ‘The Pan Within’, a més de ‘Glastonbury song’ dels noranta.
Els moments de màxima catarsi col·lectiva van arribar amb ‘And a band on the ear’ i, especialment, ‘Fisherman’s blues’. El Roig Arena es va transformar en una comunió festiva, recreant l'univers celta i l'imaginari marítim i rural d'una Irlanda ancestral.
El convidat especial de la nit va ser el cantautor estatunidenc Steve Earle, que es va unir a la banda per a aportar una capa de country i folk nord-americà. Earle també va defensar el seu propi llegat amb mitja dotzena de cançons en solitari.
Mike Scott va combinar el seu barret vaquer amb actitud de estrella del glam, alternant moments d'intimisme al piano amb virtuosisme a la guitarra. La seua presència escènica va confirmar la seua vigència malgrat la llarguíssima trajectòria. Apasionat de la poesia de Yeats i melòman incansable, Scott continua buscant en la seua 'maleta inacabable de cintes' de l'època irlandesa, mantenint viu l'esperit del 'blues del pescador'.
