El «Proyecto de Ordenación del Monte de Utilidad Pública ‘Sierra Negrete’ de Utiel», un informe de Tragsatec datat al gener de 2026, revela una singular anomalia patrimonial: 1.108,59 hectàrees de terreny agrícola actiu, principalment vinyes i fruiters no cítrics, s'ubiquen dins de la superfície pública del monte. Estes finques, integrades en el paisatge, operen sota «los antiguos Realengos», un dret històric que permet la seua explotació «sin que los titulares de los mismos aporten al titular del monte nada a cambio».
Este document, exposat actualment en fase d'al·legacions fins al 7 d'agost i disponible en la Sede Electrònica de l'Ajuntament d'Utiel, ha sigut promogut per la Conselleria de Medio Ambiente, Agua, Infraestructuras y Territorio de la Generalitat Valenciana. L'informe detalla que el monte Sierra Negrete té una superfície pública de 6.389,57 hectàrees, de les quals més de mil estan sota este règim especial.
Històricament, l'aprofitament de parcel·les públiques per a labor i sembra ha sigut una pràctica regulada, amb el consistori enajenant fins a 1.310 hectàrees en subhastes fins al 2015. No obstant això, les 1.108 hectàrees dels «Realengos» han romàs immunes a qualsevol taxa o contraprestació econòmica, un fet que es remunta a l'Antic Règim.
El concepte de «Realengo» es refereix a terres sota la jurisdicció directa del Rei. Amb el temps, l'ús consuetudinari per part dels veïns per a la subsistència es va consolidar com a «derecho de costumbre». La legislació moderna, especialment les lleis desamortitzadores del segle XIX i la creació del Catàleg de Montes de Utilidad Pública, va descobrir estes ocupacions consolidades dins dels nous límits dels montes públics.
El Deslinde oficial del monte «Sierra Negrete», aprovat per Ordre del Ministeri d'Agricultura el 31 d'agost de 1929, va definir formalment els «enclavados»: 70 parcel·les privades que sumen 1.187,70 hectàrees dins del monte públic. Este deslinde va ser objecte d'una batalla legal que va arribar fins al Tribunal Supremo.
Una sentència del Tribunal Supremo del 8 de juliol de 1980 va anul·lar l'amojonamiento (marcatge físic de límits) basat en el deslinde de 1929, argumentant el gran temps transcorregut sense consolidació de les fronteres. La justícia va donar la raó als agricultors, legitimant l'ús tradicional per la desídia administrativa.
La nova planificació forestal imposa un «congelamiento» de l'activitat agrícola, determinant que només es pot realitzar sobre superfícies ja roturades i advertint que el marc de les parcel·les «tampoco puede ser ampliado». Malgrat això, les ortofotos mostren com la vegetació forestal ha anat guanyant terreny als cultius agrícoles des de 1956, indicant que la naturalesa està recuperant espai.
